El partit conservador (i unionista, aquí a Escòcia) té la gentilesa d'entretenir el populatxo amb unes eleccions internes per triar líder que tenen lloc amb una freqüència generosa. Aquests circs electorals tories que ens visiten cada dos anys més o menys tenen la carpa muntada durant mesos, i això sense comptar que en alguna ocasió hem tingut abans de les eleccions setmanes de morbo en què les punyalades entre els MPs (member of parliament) esquitxen les pàgines del diaris i les pantalles del Newsnight a la BBC.

Aquest nou costum tory de canviar de líder com qui canvia de camisa va començar després de la desfeta electoral de John Major l'any 1997. Primer van triar William Hague, un "jove" de menys de 40 anys. Els analistes polítics diuen que el gran error que Hague va fer va ser posar-se una gorra de beisbol a les tres setmanes d'haver estat elegit i fer-se fotografiar en unes muntanyes russes aquàtiques (d'aquestes en que baixes amb els braços enlaire perquè se t'esquitxin les aixelles). Es veu que això va confirmar la seva imatge de "nen". Aquesta història de la gorra fins i tot la va repetint el mateix Hague! Potser sí que una mica de la culpa del descarrilament de la carrera de Hague la tenen la gorra i la muntanya russa, però em sembla que al mateix de nivell hi hauriem de posar la seva calba monumental. Tot plegat bastant trist.

Per sort, aquest anàlisi és una mica superficial. Les raons de fons que expliquen perquè la carrera de Hague com a líder es va descarrilar són una mica menys depriments. A principis dels 90, el Tatcherisme havia assolit els seus objectius polítics. La transformació de la Gran Bretanya havia estat brutal, en profunditat i en el dolor inflingit. Malgrat la batalla guanyada, el Tories havien quedat marcats com un partit retrògrad, uncool, mal-humorat i amb mala fè (nasty, en paralues de la presidenta del partit Theresa May). Al mateix temps, els desgavells dels primers 90 (desavinences sobre Europa, lluites internes pel poder, sortida de la lliura del mecanisme de canvi de divisa europeu, l'explosió de la bombolla immobiliaria, escàndols sexuals, ...) els havia menjat l'altra banda de l'espectre polític. Vist el panorama, poc podien fer els Tories davant de Tony Blair, amb Hague o sense ell.

Amb la segona desfeta humiliant consecutiva del partit conservador l'any 2001, Hague dimiteix com a líder. És en aquell moment que els Tories sembla que hagin perdut el nord totalment i elegeixen un clon de Hague però sense les qualitat parlamentàries d'aquest: Iain Duncan Smith (o IDS, com sovint s'hi referien els diaris). Aquest també era calb (ho sento però els anàlistes diuen que aquesta mena de dades són importants). Se'l coneixia fins llavors sobretot per ser un euro-escèptic que havia intrigat contra Major. Va ser gràcies al tema d'Europa que IDS va aconseguir imposar-se a l'euròfil Ken Clarke en les primeres eleccions en què els militants de base del partit podien triar el seu líder. Va quedar clar que el Middle England, la saba del partit, potser hi entén de fer el tè, però de política en l'època dels mass media res de res. Vaig llegir en el seu moment que la candidatura de IDS es va veure molt reforçada pel suport explícit de Margaret Tatcher que no volia veure un "monstre" europeista prenent les regnes del partit.

Com a home públic, IDS es destacava per no parlar massa, i quan ho feia parlava amb veu fluixa. Durant mesos semblava desaparegut. Fins i tot va haver de declarar-se publicament orgullós de ser un "quiet man" (home silenciós/tranquil). Uns mesos més tard amb una veu encara imperceptible i lenta va dir per posar order al seu partit que el "quiet man" estava pujant el volum. Quantes hores de brainstorming van haver de dedicar els seus assessors a preparar aquell speech?!? Per llogar-hi cadires. Com era d'esperar, l'home silenciós va durar poc. El partit conservador estava en hores baixes i havia pedut el nord, però no estava disposat a fer-se l'harakiri anant a unes eleccions amb IDS al capdavant. Després de dies d'intriga, de paraules mig dites, d'insinuacions a la premsa, d'estires-arronses que feien que molts esperéssim amb candeletes que es fessin dos quarts d'onze cada vespre per veure un nou episodi del "serial" al Newsnight de la BBC, els MPs van destronar Duncan Smith la tardor del 2003. Feia poc més de dos anys que havia estat elegit líder per les bases del partit. Ara els MPs tenien clara una cosa, no podien deixar que les bases els tornessis a triar un líder "equivocat".

Aquest cop els MPs es van posar d'acord a porta tancada i per unanimitat van triar Michael Howard com a líder, sense que hagués de ser referendat per les bases. Molt més respectat per les èlits del partit, Howard no va haver de patir la dissensió interna dels seus predecessors. Tot i que com a líder potser els feia una mica més de patxoca, Howard no era el personatge adequat per canviar --- per amagar? --- la imatge de partit fred i sense compassió. Howard va ser el ministre que va ajudar a Tatcher a fer passar la poll tax pel Parlament a finals del 80. (Una poll tax és un impost de quanitat fixa que paga tot individu independentment dels seus ingressos o les seves propietats). Suposo que és per la seva fama d'home fred i dur que els caricaturistes de la premsa feien servir un vàmpir per a representar-lo.

Diria que no va sorprendre a ningú que amb Howard al cadavant el partit conservador perdés unes noves eleccions per tercer cop consecutiu. Blair va tornar a guanyar --- aquest cop amb una majoria molt reduïda --- malgrat la guerra i les seves mentides. Crec que hi havia desconent en alguns sectors socials per aquest tema, però era un descontent molt superficial. Les bombes havien caigut a Baghdad, i l'Irak queda molt lluny. Al final, les eleccions les va guanyar la por de la gent a la inestabilitat econòmica. Els laboristes ho van captar molt bé en un dels seus cartells electorals en què hi sortia una parella de 30 i tants anys davant de casa seva. En el cartell hi havia una eslògan escrit que ara no recordo, però que venia a dir una cosa així com "Vota laborista per mantenir la teva casa/propietat segura". El món al revés.

[Continuarà en un proper post.]

L'exposició estrella d'aquest estiu, "The Age of Titian" a la Royal Scottish Academy d'Edinburgh, s'acaba aquest diumenge a les 5 de la tarda. Si heu vingut a passar el pont de la puríssima podeu entrar-hi (i de passada descansar la pell del fred) quan passegeu pel "Gardens" o Princess Street. Fa pocs mesos que han renovat la National Gallery i han creat un nou hall d'entrada al cantó dels jardins però us aconsello que entreu a l'exposició per l'entrada neoclàssica de Princess Street. D'aquesta manera pujareu directament al començament de l'exposició per unes escales amples amb una llum tènue que us prepara per a les pintures.

És una exposició amb uns vuitanta quadres de Tiziano i d'altres pintors venecians contemporanis seus (Veronese, Bellini, Lotto, Tintoretto, ...). Un dels atractius de l'exposició és que la majoria dels quadres exposats pertanyen a col.leccions escoceses (o en formaven part fins fa molt poc). Alguns quadres remarcables de col·leccions privades eren fins ara desconeguts fins i tot als especialistes.

No tots els quadres són molt bons. Però, personalment, només per "la Venus que s'aixeca del mar" de Tiziano i el seu "les tres edats de l'home" em sembla que val la pena haver vist la exposició.

Els programadors de l'exposció l'han encertat exposant un quadre inacabat que t'ajuda a fer-te una idea del procés creatiu. També m'agrada que hagin inclòs a l'exposició vidre de Murano del segle XVI, algunes de les peces d'un gust exquisit. Veure el vidre de Murano m'ha fet pensar en les històries que m'explicava el meu avi sobre la seva fàbrica de vidre a Xile.

L'Agost a Edimburg és sinònim de Festivals. La ciutat s'omple de teatre, cinema, llibres i música, i es converteix per un mes en una capital improvisada de l'espectacle i la cultura.

Just després de la Segona Guerra Mundial, el 1947, s'organitzà el primer festival de teatre i música a Edimburg, l' Edinburgh International Festival. Aquell mateix any, algunes companyies de teatre que no havien estat convidades al festival van venir a la ciutat i es van instal·lar on van poder fora dels escenaris del festival "oficial". Així naixia el festival paral·lel que es coneix com a Fringe. A recer de l'èxit incommensurable dels dos festivals grans, el Fringe i l'oficial, han crescut també els festivals de cinema, de jazz i el del llibre. Al Tattoo, una mena de "festival" de bandes militars amb predomini de les gaites, li reservo un comentari a part, que deixo per a un altre dia.

El Fringe, amb 1695 espectacles diferents, més de 200 llocs de representació i més d'un milió d'entrades venudes el 2003, és un monstre que requereix del visitant que ha de decidir quins espectacles anirà a veure hores de preparació amb el programa (de 220 pàgines), fent Googlades, repassant les crítiques als diaris i parant l'orella pels pubs i cafès de la ciutat. Cal triar amb paciència si volem aprofitar el temps, i els diners! - perquè a una mitjana de 12 euros per espectacle més val afinar si volem arribar a final de Festival. No sé com era fa uns anys, però ara al Fringe predominen les comèdies estil stand-up i, tot i que hi ha propostes innovadores, em sembla que molts dels especatcles són massa del riure fàcil. Per trepitjar sobre segur, sempre podem anar a veure algun Shakespeare, assegurant-nos abans que la companyia tingui un mínim d'ofici. Com que estem a Escòcia, aquest any anar a veure aquest MacBeth pot ser un bona opció. No és apta per a embarassades perquè de sanguinolenta l'obra n'és, però ens recordarà que estem a Escòcia malgrat que els carrers estiguin plens de nens i nenes americans que han vingut amb la companyia de teatre de l'institut o la universitat. Continuant amb propostes poc arriscades però una mica més alegres, es pot anar a veure Misummer Night's Dream als jardinets de la kirk (església) de Duddingston, un poblet dins d'Edimburg.

El festival "oficial" acostuma a portar obres que tenen una qualitat mínima assegurada. Cada any hi ha una dosi de "controvèrsia" que els programadors sembla que han decidit encarregar al director català Calixto Bieito en les darreres edicions. Un dels espectacles estrella d'aquest any és Le Soulier de Satin de Paul Claudel. Una obra monumental d'onze hores de durada en què s'hi pot trobar de tot: passió amorosa, passió religiosa, obediència filial, sentit del deure, la mort, el destí... Molts dels espectacles més esperats esgoten les entrades setmanes abans que comenci el festival. De tota manera, sempre es reserven 50 entrades de cada espectacles que es posen a la venda una hora abans que comenci la funció per només £5. Jo gairebé sempre me n'aprofito perquè normalment acabes tenint una entrada de platea 6 cops més barata que si l'haguessis comprat anticipada.

Edimburg no té prou teatres per absorbir tot aquesta onada d'espectacles. Ni molt menys. Els llocs de representació s'improvisen a qualsevol espai aprofitable de la ciutat; dins de gimnassos, jardins (per a productors que no tenen por de patir del cor amb el risc de pluja cada vespre), esglésies, locals en rehabilitació, discoteques, sales de conferències d'hotels, pubs, cotxes (amb sessions bastant privades per força), oficines bancàries, galeries d'art, biblioteques, etc. Amb tants canvis d'ús dels edificis i amb les banderoles que ens anuncien els espectacles que es fan a cada lloc, els que vivim a la ciutat cada any descobrim algun edifici en què no ens haviem fixat mai. En general, però, tinc la sensació que la majoria dels habitants veuen el festival com una febre aliena que pren la ciutat per unes setmanes cada estiu. La gent no el critica ni el rebutja, simplement hi conviu mirant-se'l de reüll. Per aquestes latituds la gent no té tanta necessitat d'anar a fer el xup als llocs on hi ha gernacions i el festival no esdevé un esdeveniment superficialment popular. Diuen que la ciutat s'omple amb centenars de milers de visitants (les xifres sempre multi-milionàries sembla que només es donen en aquella ciutat sempre tan ufana del Sud d'Europa ;-) però jo, més que els turistes-espectadors, el que noto és que a les cues del supermercat m'hi trobo durant el mes d'Agost gent amb pinta d'artista (pantalons i cabells tacats de pintura de colors, ...).

Aviat s'esvairà la gentada i Edimburg tornarà a ser aquella ciutat tranquil·la del Nord on la gent viu sense presses. La ciutat sap, però, que tornarà a agafar una febre dolça i passatjera l'estiu vinent a la qual és millor no resistir.

On el Loch Long -una d'aquestes llenques d'aigua que s'ha oblidat que és mar- es cansa de forcejar amb la terra ferma, hi ha una pic pel què alguns glasgwegians i escocesos senten una estimació especial; el Cobbler. El Ben Arthur (el nom "oficial" del Cobbler) és un muntanya rebel. Comença a enfilar-se com qualsevol altra, però sembla que a darrera hora ha decidit col·locar-se al cim unes quantes rocotes més de les que tenia assignades.

Només pel Cobbler (repeteixo, només pel Cobbler), una mica de boira que ens deixi entreveure les roques del cim d'una en una mentre ens hi acostem fa la pujada més interessant. Però la boira no només afavoreix el paisatge present. Amb una assolellada impròpia de la costa Oest, se'm fa difícil fer-me, mentre hi pujo, la meva pel·lícula personal de la història del Cobbler. Perquè el Cobbler, és també part de la Història d'Escòcia...

Al Regne Unit, el muntanyisme, com a activitat de lleure, diuen que va començar a mitjans del segle XIX. El practicaven homes de les classe altes. Era un muntanyisme elitista i romàntic, amb una voluntat de retrobament amb les essències de la natura. Aquí a Escòcia el fenomen arriba el 1889 amb la creació del Scottish Mountaineering Club. Al tombant de segle continuava sent una activitat reservada als rics.

Amb la depressió dels anys 30, molts obrers de les drassanes del Clyde van quedar-se sense feina. Alguns joves no es van resignar a quedar-se malvivint en els barris insalubres de Glasgow i es van llençar a descobrir les muntanyes que tenien tan a prop. El Cobbler amb les seves parets dretes sembla que va atreure aquests primers muntanyistes obrers. Diuen que s'hi estaven temporades llargues i que en els campaments improvitzats on dormien no s'hi apagava el foc durant dies. Al voltant d'aquests focs s'afegien als muntanyistes i escaladors de classe obrera alguns rodamons.

Quan passo per aquesta zona a l'Est del Loch Lomond, m'agrada imaginar que els devia passar pel cap a aquests joves que redescobrien el país que les seves famílies s'havien vist forçats a abandonar (o del què havien estat expulsades pel terratinents) feia unes poques generacions. És bonic pensar que aquests primers muntanyistes van veure en la penúria econòmica una oportunitat per desfer-se d'un llast i llançar-se a la descoberta d'un país fascinant que, malgrat ser tan a prop, no coneixien.

A 80km al sud-oest de Glasgow, i a 1700 quilòmetres al nord de Torrelles de Llobregat, l'illa d'Arran diuen que és una Escòcia en miniatura; una miniatura natural. El nord de l'illa el solquen valls profundes dominades per una host de muntanyes capitanejades per una pic amb un nom ben suggerent, el Goat Fell. Els paisatges del sud de l'illa, en canvi, amb les seves valls suaus i els cims arrodonits, ens recorden els Lowlands esocesos.

A Arran s'hi pot arribar en un Ferry que va de Ardrossan, al sud de Glasgow, a Brodick. Els turistes acostumen a saciar els seu apetit d'illes escoceses visitant Skye o Mull (els més atrevits fins i tot pugen fins a Harrys, Lewis o les Orkney) i deixen Arran pels domingueros de Glasgow. Si sou inclinats a la sociologia de cafè (o de coberta en aques cas) ho veureu clarament analitzant el passatge del Ferry. Tot i que podeu portar-hi el cotxe, podeu visitar Arran perfectament amb el bus que segueix la carretera que encercla l'illa.

Si us agrada caminar una mica, Arran no us decebrà. Podeu arribar al peu del Goat Fell fàcilment amb el bus, baixeu-ne als afores de Brodick en direcció nord. Les vistes des del cim del Goat Fell són magnífiques. Si no fos que per pujar-hi hem hagut de suar la cansalada, gariebé sembla que fent un parell de saltirons podriem ser al mar. El tons marronosos de les muntanyes constrasten radicalment amb el blau del mar. Em recorda els paisatges de la serra de tramuntana de Mallorca. I parlant de Tramuntana, aneu amb compte si el vent bufa fort (que aquí a Escòcia acostuma a ser dia sí i dia també), que no s'us endugui muntanya avall. Quan baixeu, si torneu pel Glen Rosa és un plaer poder-se treure les botes i sucar els peus a les piscinetes que forma el rierol que segueix la vall.

On mor el Glen Rosa, hi ha una àrea d'acampada. Si la zona a prop dels lavabos és massa plena, i les converses entre Glaswegians sobre les maldats del catolicisme o els càntics (crits!) en suport del Celtic o els Rangers a mitja nit no són el vostre ideal de nit escocesa, sempre podeu anar a acampar més cap al nord, entrant cap al glen.

El bus que estic promocionant (no cobro comissió ni res que s'hi assembli) també serveix per anar a visitar els monuments megalítics de l'Est de l'illa. Tot i que no és espectacular en quantitat, el Stone Circle de Machire pren una força tel·lúrica de la seva localització; en una vall ampla on comencen les terres fèrtils del "lowlands" d'Arran amb vista directa a les muntanyes del nord de l'illa.

Arran potser no és l'illa més impressionant, ni la més coneguda, però els contrastos entre el nord i el sud la converteixen en una alternativa perfecta per qui vulgui fer una escapada de 2 dies des de Glasgow per conèixer Escòcia. (Encara que sigui en miniatura.)