El partit conservador (i unionista, aquí a Escòcia) té la gentilesa d'entretenir el populatxo amb unes eleccions internes per triar líder que tenen lloc amb una freqüència generosa. Aquests circs electorals tories que ens visiten cada dos anys més o menys tenen la carpa muntada durant mesos, i això sense comptar que en alguna ocasió hem tingut abans de les eleccions setmanes de morbo en què les punyalades entre els MPs (member of parliament) esquitxen les pàgines del diaris i les pantalles del Newsnight a la BBC.

Aquest nou costum tory de canviar de líder com qui canvia de camisa va començar després de la desfeta electoral de John Major l'any 1997. Primer van triar William Hague, un "jove" de menys de 40 anys. Els analistes polítics diuen que el gran error que Hague va fer va ser posar-se una gorra de beisbol a les tres setmanes d'haver estat elegit i fer-se fotografiar en unes muntanyes russes aquàtiques (d'aquestes en que baixes amb els braços enlaire perquè se t'esquitxin les aixelles). Es veu que això va confirmar la seva imatge de "nen". Aquesta història de la gorra fins i tot la va repetint el mateix Hague! Potser sí que una mica de la culpa del descarrilament de la carrera de Hague la tenen la gorra i la muntanya russa, però em sembla que al mateix de nivell hi hauriem de posar la seva calba monumental. Tot plegat bastant trist.

Per sort, aquest anàlisi és una mica superficial. Les raons de fons que expliquen perquè la carrera de Hague com a líder es va descarrilar són una mica menys depriments. A principis dels 90, el Tatcherisme havia assolit els seus objectius polítics. La transformació de la Gran Bretanya havia estat brutal, en profunditat i en el dolor inflingit. Malgrat la batalla guanyada, el Tories havien quedat marcats com un partit retrògrad, uncool, mal-humorat i amb mala fè (nasty, en paralues de la presidenta del partit Theresa May). Al mateix temps, els desgavells dels primers 90 (desavinences sobre Europa, lluites internes pel poder, sortida de la lliura del mecanisme de canvi de divisa europeu, l'explosió de la bombolla immobiliaria, escàndols sexuals, ...) els havia menjat l'altra banda de l'espectre polític. Vist el panorama, poc podien fer els Tories davant de Tony Blair, amb Hague o sense ell.

Amb la segona desfeta humiliant consecutiva del partit conservador l'any 2001, Hague dimiteix com a líder. És en aquell moment que els Tories sembla que hagin perdut el nord totalment i elegeixen un clon de Hague però sense les qualitat parlamentàries d'aquest: Iain Duncan Smith (o IDS, com sovint s'hi referien els diaris). Aquest també era calb (ho sento però els anàlistes diuen que aquesta mena de dades són importants). Se'l coneixia fins llavors sobretot per ser un euro-escèptic que havia intrigat contra Major. Va ser gràcies al tema d'Europa que IDS va aconseguir imposar-se a l'euròfil Ken Clarke en les primeres eleccions en què els militants de base del partit podien triar el seu líder. Va quedar clar que el Middle England, la saba del partit, potser hi entén de fer el tè, però de política en l'època dels mass media res de res. Vaig llegir en el seu moment que la candidatura de IDS es va veure molt reforçada pel suport explícit de Margaret Tatcher que no volia veure un "monstre" europeista prenent les regnes del partit.

Com a home públic, IDS es destacava per no parlar massa, i quan ho feia parlava amb veu fluixa. Durant mesos semblava desaparegut. Fins i tot va haver de declarar-se publicament orgullós de ser un "quiet man" (home silenciós/tranquil). Uns mesos més tard amb una veu encara imperceptible i lenta va dir per posar order al seu partit que el "quiet man" estava pujant el volum. Quantes hores de brainstorming van haver de dedicar els seus assessors a preparar aquell speech?!? Per llogar-hi cadires. Com era d'esperar, l'home silenciós va durar poc. El partit conservador estava en hores baixes i havia pedut el nord, però no estava disposat a fer-se l'harakiri anant a unes eleccions amb IDS al capdavant. Després de dies d'intriga, de paraules mig dites, d'insinuacions a la premsa, d'estires-arronses que feien que molts esperéssim amb candeletes que es fessin dos quarts d'onze cada vespre per veure un nou episodi del "serial" al Newsnight de la BBC, els MPs van destronar Duncan Smith la tardor del 2003. Feia poc més de dos anys que havia estat elegit líder per les bases del partit. Ara els MPs tenien clara una cosa, no podien deixar que les bases els tornessis a triar un líder "equivocat".

Aquest cop els MPs es van posar d'acord a porta tancada i per unanimitat van triar Michael Howard com a líder, sense que hagués de ser referendat per les bases. Molt més respectat per les èlits del partit, Howard no va haver de patir la dissensió interna dels seus predecessors. Tot i que com a líder potser els feia una mica més de patxoca, Howard no era el personatge adequat per canviar --- per amagar? --- la imatge de partit fred i sense compassió. Howard va ser el ministre que va ajudar a Tatcher a fer passar la poll tax pel Parlament a finals del 80. (Una poll tax és un impost de quanitat fixa que paga tot individu independentment dels seus ingressos o les seves propietats). Suposo que és per la seva fama d'home fred i dur que els caricaturistes de la premsa feien servir un vàmpir per a representar-lo.

Diria que no va sorprendre a ningú que amb Howard al cadavant el partit conservador perdés unes noves eleccions per tercer cop consecutiu. Blair va tornar a guanyar --- aquest cop amb una majoria molt reduïda --- malgrat la guerra i les seves mentides. Crec que hi havia desconent en alguns sectors socials per aquest tema, però era un descontent molt superficial. Les bombes havien caigut a Baghdad, i l'Irak queda molt lluny. Al final, les eleccions les va guanyar la por de la gent a la inestabilitat econòmica. Els laboristes ho van captar molt bé en un dels seus cartells electorals en què hi sortia una parella de 30 i tants anys davant de casa seva. En el cartell hi havia una eslògan escrit que ara no recordo, però que venia a dir una cosa així com "Vota laborista per mantenir la teva casa/propietat segura". El món al revés.

[Continuarà en un proper post.]

Qui en parla -- TrackBack