L'Agost a Edimburg és sinònim de Festivals. La ciutat s'omple de teatre, cinema, llibres i música, i es converteix per un mes en una capital improvisada de l'espectacle i la cultura.

Just després de la Segona Guerra Mundial, el 1947, s'organitzà el primer festival de teatre i música a Edimburg, l' Edinburgh International Festival. Aquell mateix any, algunes companyies de teatre que no havien estat convidades al festival van venir a la ciutat i es van instal·lar on van poder fora dels escenaris del festival "oficial". Així naixia el festival paral·lel que es coneix com a Fringe. A recer de l'èxit incommensurable dels dos festivals grans, el Fringe i l'oficial, han crescut també els festivals de cinema, de jazz i el del llibre. Al Tattoo, una mena de "festival" de bandes militars amb predomini de les gaites, li reservo un comentari a part, que deixo per a un altre dia.

El Fringe, amb 1695 espectacles diferents, més de 200 llocs de representació i més d'un milió d'entrades venudes el 2003, és un monstre que requereix del visitant que ha de decidir quins espectacles anirà a veure hores de preparació amb el programa (de 220 pàgines), fent Googlades, repassant les crítiques als diaris i parant l'orella pels pubs i cafès de la ciutat. Cal triar amb paciència si volem aprofitar el temps, i els diners! - perquè a una mitjana de 12 euros per espectacle més val afinar si volem arribar a final de Festival. No sé com era fa uns anys, però ara al Fringe predominen les comèdies estil stand-up i, tot i que hi ha propostes innovadores, em sembla que molts dels especatcles són massa del riure fàcil. Per trepitjar sobre segur, sempre podem anar a veure algun Shakespeare, assegurant-nos abans que la companyia tingui un mínim d'ofici. Com que estem a Escòcia, aquest any anar a veure aquest MacBeth pot ser un bona opció. No és apta per a embarassades perquè de sanguinolenta l'obra n'és, però ens recordarà que estem a Escòcia malgrat que els carrers estiguin plens de nens i nenes americans que han vingut amb la companyia de teatre de l'institut o la universitat. Continuant amb propostes poc arriscades però una mica més alegres, es pot anar a veure Misummer Night's Dream als jardinets de la kirk (església) de Duddingston, un poblet dins d'Edimburg.

El festival "oficial" acostuma a portar obres que tenen una qualitat mínima assegurada. Cada any hi ha una dosi de "controvèrsia" que els programadors sembla que han decidit encarregar al director català Calixto Bieito en les darreres edicions. Un dels espectacles estrella d'aquest any és Le Soulier de Satin de Paul Claudel. Una obra monumental d'onze hores de durada en què s'hi pot trobar de tot: passió amorosa, passió religiosa, obediència filial, sentit del deure, la mort, el destí... Molts dels espectacles més esperats esgoten les entrades setmanes abans que comenci el festival. De tota manera, sempre es reserven 50 entrades de cada espectacles que es posen a la venda una hora abans que comenci la funció per només £5. Jo gairebé sempre me n'aprofito perquè normalment acabes tenint una entrada de platea 6 cops més barata que si l'haguessis comprat anticipada.

Edimburg no té prou teatres per absorbir tot aquesta onada d'espectacles. Ni molt menys. Els llocs de representació s'improvisen a qualsevol espai aprofitable de la ciutat; dins de gimnassos, jardins (per a productors que no tenen por de patir del cor amb el risc de pluja cada vespre), esglésies, locals en rehabilitació, discoteques, sales de conferències d'hotels, pubs, cotxes (amb sessions bastant privades per força), oficines bancàries, galeries d'art, biblioteques, etc. Amb tants canvis d'ús dels edificis i amb les banderoles que ens anuncien els espectacles que es fan a cada lloc, els que vivim a la ciutat cada any descobrim algun edifici en què no ens haviem fixat mai. En general, però, tinc la sensació que la majoria dels habitants veuen el festival com una febre aliena que pren la ciutat per unes setmanes cada estiu. La gent no el critica ni el rebutja, simplement hi conviu mirant-se'l de reüll. Per aquestes latituds la gent no té tanta necessitat d'anar a fer el xup als llocs on hi ha gernacions i el festival no esdevé un esdeveniment superficialment popular. Diuen que la ciutat s'omple amb centenars de milers de visitants (les xifres sempre multi-milionàries sembla que només es donen en aquella ciutat sempre tan ufana del Sud d'Europa ;-) però jo, més que els turistes-espectadors, el que noto és que a les cues del supermercat m'hi trobo durant el mes d'Agost gent amb pinta d'artista (pantalons i cabells tacats de pintura de colors, ...).

Aviat s'esvairà la gentada i Edimburg tornarà a ser aquella ciutat tranquil·la del Nord on la gent viu sense presses. La ciutat sap, però, que tornarà a agafar una febre dolça i passatjera l'estiu vinent a la qual és millor no resistir.