9/12/2004

Viscal el pa, visca el vi, visca la mare que et va parir!

Escrit per adriA

Tot i que fa uns anys em semblava que aprenia coses seguint les discussions entre fanàtics dels diversos editors de texts, ara les batalles entre partidaris de l’emacs i el vi més aviat m’avorreixen. En el passat, he fet servir l’emacs, el nedit (que potser encara el recomanaria per aquells usuaris empedreïts de windows que s’estan passat al unix poc convençuts) , el pico i el vi. Si us acabeu d’estrenar en el unix, podeu provar diferents editors per veure quin és el que us agrada més. Personalment, penso, però, que per saber realment si un editor ens anirà bé a mig o llarg termini (és a dir, quan comencem a dominar-lo una mica), cal utilitzar-lo durant uns dies. Per tant, a vegades quan es prova un editor només per un parell d’hores acabem jutjant-lo més pel hàbits que ens venen marcats per l’editor al que estem acostumats (això és claríssim per als usuaris de windows), que per les virtuds de l’editor en si i el possible augment de productivitat que ens ajudarà a assolir. A vegades és útil per triar (o descartar) un editor (en el que segurament acabarem invertint força hores) dedicar uns minuts a llegir algun text introductori que parli de la “filosofia” de funcionament de l’editor (és un editor que requreix l’ús intensiu del ratolí? és configurable i expandible amb les nostres pròpies comanes? facilita la reutilització de les eines del sistema operatiu? etc). Jo us recomano el vi, que és l’editor que utilitzo actualment i del que parlaré més sovint en aquest weblog.

El vi és un editor molf eficient, és a dir que et permet fer molta feina prement unes poques tecles. Tot i que no m’aterviria a dir que és un programa intuitiu, utilitza conceptes senzills i és fàcil de configurar. El vi és present en totes les variants de unix/linux des de fa molts anys i per tant segur que no ens trobarem mai davant d’un shell sense el nostre editor de capçalera. Alguns principiants (sobretot si vénen del windows) es sorprenen quan veuen que el vi no fa servir un punter mogut amb un ratolí, sinó que funciona en mode text dins del terminal, i que totes les comanes consisteixen en combinacions de tecles. Precisament, aquest és un dels seus punts forts. Com que no hem de moure les mans del teclat per fer córrer les barres laterals de la interfície visual, ni per moure’ns per dins dels text amb el mouse, sinó que ens podem moure de manera super eficient prement unes poques tecles, el resultat és que els textos es poden editar molt més ràpid. Treure les mans del teclat per moure el ratolí, a banda de fer-nos perdre temps, també ens força els músculs del coll, el braços i les espatlles, i és sovint una font de lesions i dolors a les mans (el conjut d’afectacions que anglès es coneixen com a RSI), que poden esdevenir malalties cròniques molt difícils de curar. La possiblitat de treballar en mode text també ens permet fer servir l’editor quan treballem en una màquina remota a través de Telnet o SSH.

Avui en dia, en moltes distribucions linux, vi és, per defecte, un alias del vim. El vim no és res més que una versió de vi en esteroides. Quan parli de vi en aquest weblog en general em referiré al vim. El vim pot fer tot el que fa el vi i molt més. Fins i tot, i una mica contra natura, es pot fer servir el vim amb una interfície gràfica (vi -g / gvim)!

El vi no existeix només en sistemes unix, també hi ha version per a windows i mac. És a dir que si arribem a dominar el vi podrem utilitzar la competència adquirida en sistemes unix per augmentar la nostra productivitat també quan treballem en d’altres sistemes operatius.

En el proper post deixaré la filosofia i les introduccions gentils, i començaré a entrar en matèria amb exemples pràctics.

PD> Perdoneu per la irreverència en el títol d’aquest post, però sembla que qui va triar el nom de l’editor més clàssic de l’entorn unix, el vi, ens ho va posar fàcil als catalans per fer una petita exhibició de rauxa catalana ;-)